Biografia

Nascut a Lleida el 27  de juliol de 1867, Enrique Granados y Campiña és un dels grans músics del darrer Romanticisme i el Nacionalisme. Format a Barcelona i París i reconegut pianista, la fama internacional li va arribar per la seva obra Goyescas i per l’òpera homònima que va escriure i que va arribar a estrenar al Metropolitan Theatre de Nova York.

Fill d’un oficial, la seva formació musical va començar amb el capità José Junceda, un director de banda de l'exèrcit. Després de passar quatre anys a Santa Cruz de Tenerife, la seva família es va establir de manera permanent a Barcelona l’any 1874. A partir d’aquell moment, Granados va començar a rebre una instrucció musical més formal, primer a l’Escolania de la Mercè, i un any després amb Joan Pujol, el mestre líder de piano a Barcelona, amb deixebles com Isaac Albéniz i el també ilerdenc Ricard Viñes.

Gràcies al mecenatge d’Eduardo Conde, propietari dels magatzems El Siglo de Barcelona, va poder estudiar a París. En tornar a Barcelona va establir una acadèmia de piano que va crear escola a Catalunya, junt amb Frank Marshall. L’Acadèmia Marshall encara és plenament activa avui dia, i d’ella va sorgir la pianista catalana més destacada del panorama internacional del segle XX, Alicia de Larrocha.

Granados i la seva dona, Amparo Gal, van perdre la vida el 24 de març de 1916, quan tornaven de l’estrena a Nova York de l’òpera Goyescas i d’oferir un concert al president Wilson a la Casa Blanca, el vaixell on viatjaven va ser torpedinat, el Sussex, al Canal de la Mànega.

Granados pianista

El primer gran recital de Granados va tenir lloc al seu retorn a Barcelona, després de la seva formació a París. Va ser al Teatre Líric, el 20 d'abril de 1890.

Al llarg de la eva trajectòria com a pianista va conrear una excel·lent reputació improvisant al piano, interpretant obres del gran repertori i també, especialment, donant a conéixer les seves pròpies composicions. Entre les primeres que van captivar el públic hi ha les Danses espanyoles, que acabarien conformant un dels reculls més populars del seu corpus.

imatge:Fons Familiar Isabel Granados

D’aquesta faceta es conserva el testimoni dels rotlles per a pianola Welte-Mignon que ell mateix va enregistrar l’any 1900, i que avui ens serveixen per saber com interpretava les seves pròpies obres.

L’any 1901 funda la seva escola de música, l'Acadèmia Granados, que es convertiria en un referent imprescindible per a la història del piano i la música de cambra al país. Com a mestre, va escriure diverses obres pedagògiques, entre les que destaca aquella en què descriu la seva tècnica de pedal.

Va compaginar durant la resta de la seva vida la tasca pedadògica, interpretativa i compositiva, actuant i treballant al costat de figures com Thibaud, Saint-Saëns i Pau Casals, de qui era amic personal, i per a qui va compondre algunes obres.

Granados compositor

Ja l’any 1892, un crític del diari La Vanguardia el va qualificar com el Grieg espanyol. El seu llenguatge musical beu de les principals tradicions europees, amb elements del folklore espanyol que va aprendre de les investigacions de Felip Pedrell i de la música d’artistes com Barbieri. Aquell any es van donar a conéixer les primeres de les seves Danzas españolas, que va atraure l’atenció del panorama musical europeu.

A elles seguirien altres obres com els Valsos poètics, els Valsos íntims…

L'estrena de Madrid de la seva primera òpera, María del Carmen, l’any 1898, li va valdre el reconeixement del públic i una condecoració reial. Va ser el primer gran èxit de Granados a nivell estatal, més enllà de la seva activitat pianística. L’òpera es va representar a altres indrets, inclosa Barcelona, però després va anar desapareixent de les programacions.

De les seves 11 obres realitzades per a l'escenari, quatre - Maria del Carmen, Petrarca, Follet i Goyescas- poden considerar veritables òperes. Ovillejos, la seva sarsuela, i altres obres, com Picarol, Gaziel i Liliana, contenen cançons i teatre parlat. Va escriure també una òpera infantil, La cieguecita de Betania. Durant els darrers anys de la seva vida, Granados va compondre dues col·leccions de cançons, les Tonadillas i les Canciones amatorias, que avui són habituals dins el repertori de concert.

La seva producció de música de càmera i orquestral és probablement la que més desapercebuda ha passat, si bé noves edicions i troballes porten a pensar que en els anys a venir aquest vessant de la seva obra recuperarà valor entre els intèrprets actuals.

Goyescas

A nivell internacional, i gràcies a les seves bones relacions amb els creadors parisencs (Ravel, Fauré, Saint Saëns…), va gaudir d’un notable prestigi, que es va disparar a partir de 1914, quan va presentar les seves Goyescas per a piano a la sala Pleyel de París. L’obra s’havia estrenat l’any 1911 al Palau de la Música catalana i el seu èxit va ser tan gran que Granados es va decidir a fer una òpera basada en els temes i caracters que reflectia la seva obra instrumental.

Així és com va néixer l’òpera Goyescas, amb llibret de Francisco Periquet. L’esclat de la primera guerra mundial va fer ajornar l’estrena a París, però l’any 1915 va poder representar-la al Metropolitan de Nova York. Durant el viatge als Estats Units, Granados va rebre una invitació per actuar a la Casa Blanca, davant el president Wilson. Seria la seva darrera actuació pública, abans de perdre la vida, tornant a Europa, durant el bombardeig del Sussex.

Després de 1916

Des de la seva mort, la música de Granados no ha deixat d’estar present al repertori de concert. La tasca divulgativa de pianistes com Alicia de Larrocha va ser cabdal perquè aquesta presència tingués dimensions internacionals, i és així que s’han fet nombrosos enregistraments de la seva obra. El catàleg exhaustiu de la seva obra per a piano (conegut com a catàleg DLR en honor als seus creadors, la mateixa De Larrocha i el pianista Douglas Riva), publicat per Editorial Boileau, ha permès conéixer i posar a disposició de pianistes d’arreu del món la seva obra completa.

Pel que fa a la seva activitat pedagògica, encara és ben present avui a la ciutat de Barcelona. El que va fundar com a Academia Granados porta avui el nom del seu soci, Academia Marshall, i durant dècades va ser dirigida per la seva deixeble, Alicia de Larrocha. Amb motiu del centenari d’aquesta institució, la periodista Mònica Pagès va publicar el llibre Academia Granados-Marshall: cien años de escuela pianística en Barcelona, que és al mateix temps un repàs per al història d’aquesta escola i per la història del piano a la ciutat.

imatge:Fons Familiar Isabel Granados

Tot i que Granados no ha atret, fins ara, l’interès dels investigadors en la mesura que sí que ho han fet altres compositors, hi ha publicada una excel·lent biografia, Enrique Granados, poet of the piano, de Walter A. Clark, que durant l’any 2016 es publicarà traduïda. La seva vida, però, ha estat font d’inspiració d’una novel·la, El rossinyol abatut, de John W. Milton.